Dues curiositats sobre sant Antoni a la vila

J. Socies

El fogueró dels voluntaris de Protecció Civil és dels pocs que mantenen la flama de Sant Antoni a la vila

Aprofitant dues referències sobre la festa de sant Antoni a la vila les reproduïm i ampliam amb altres notes ja més conegudes.

I

[…] Han de vení à Ciutat totes ses músiques de ses Viles; cossiés, dimònis y gigants, y fins y tot ses águiles de Pollença y San Juan Pelós de Felanitx, y es Sant-Antoniés de Montuiri. […][1]. Davant aquest paràgraf aparegut al setmanari ciutadà L’Ignorància el 16 d’agost de 1879, ens fa pensar en la força i sobretot l’anomenada que tenia el sant Antoni i els santantoniers de Montuïri. Les figures o festes que hi assenyala, com les àguiles o els sant Joan Pelós, són prou conegudes avui en dia i ambdues encara perduren en el costumari tradicional festiu de Mallorca. El setmanari ho menciona en la seva secció de Xeremiades on dóna compte d’una reunió imaginària i alhora desitjada per organitzar unes festes de pinyol vermell a Ciutat, amb la participació de lo bo i millor de cada poble, i curiosament no hi surt el mediàtic sant Antoni pobler, ni el famós sant Antoni artanenc ni tan sols el resorgit sant Antoni de Manacor, no, hi surt el nostre.

Sabem que sant Antoni a la vila tengué una gran força entre els anys 1880 i 1920[2] amb la representació de Sant Antoni al viu, que ens servà en un manuscrit Josep Oliver de Meià i que Joan Miralles Porrerenc, analitzà i donà a conèixer en el seu llibre Onomàstica i Literatura (1996), també amb un manuscrit i la font oral de Sebastià Bauzà Moll. De la festa també sabem -i no hem puc estar de reproduïr-ho per recordar-ho als lectors d’esBinerbo.com– pel llibre de Joan Miralles, Un poble, un temps (1973), el que ens expliquen els entrevistats. I pel que diuen sembla una festa molt semblant al que avui és viu a Artà el dissabte de Sant Antoni. A Montuïri, com a Artà, tres obrers (de la capella del sant) eren els encarregats de dur tot el maneig i tragí de la festa, ens ho conta Gabriel Cerdà i Miralles Badia: Oh! ses festes d’es poble. Quina llàstima que s’hagin perdudes! Ses festes d’es poble! No has vist una cosa més grossa mai! Avui no se fan festes. S’ha perdut, això. Se feia sa festa de Sant Antoni a Montuïri, i era una cosa gran, una cosa gran: tres obrers, i la tenien s’obreria un any per hom: Can Badia Vei, Son Comelles, de davant can Badia, i a ca l’amo En Miquel “Tevet”. Es dissabte de Sant Antoni hi havia molts d’aficionats a Sant Antoni, i a ca s’obrer que tenia s’obreria aquell any, li regalaven un xot o un porcell que valia set o vuit pessetes o això, i sopar… Hi havia un sopar d’un parei de centes de persones, i es sopar consistia en sopes i frit, però en aquell temps… Saps que era de bo això!… Sopes i frit! Bé!, después de ses sopes i es frit i això: una glosada. Hi havia dos glosadors bons, famosos: En Pere Malec de sa Muntanya i s’altre que no sé qui era, i a les dotze o a la una s’acabava, això. Londemà, sa gran festa, un gran dinar, i después d’es dinar sa Beneïda. No dic què és sa Beneïda perque era una cosa gran. Aquells pareis de muls, que hi havia amb uns adornos que else posaven aposta!, una cosa hermosa!, i tot això, i llavò venia es dinar. Después des dinar s’Encolcada. Es dos glosadors, damunt una mula enxellada, d’en casa en casa, acompanyats d’un municipal cada un, se repartien es poble, i a cada casa feien una glosa i es que l’acompanyava ja deia què hi havia a la casa: “Aquí hi ha un jove que estudia de capellà…” i sa glosa tractava d’això. “Aquí hi ha una al·lota que s’ha de casar”, i d’aquesta manera d’en portal en portal. Llavò se feia Sant Antoni al viu. Saps quina festa! […][3].

L’anomenada que tenia al setmanari ciutadà és del 1879 i és de suposar que ja venia d’enrere i que feia referència a la festa que contà Gabriel Cerdà.

Llavors la festa a poc a poc s’anà empobrint, Sant Antoni al viu deixà de representar-se, les gloses de l’horabaixa arreu del poble amb els millors glosadors de Mallorca passaren a millor vida, sant Antoni es desinflava, les beneïdes eren l’únic ble de llum d’una antiga festa arrelada a la pagesia. Ara avui, els darrers anys, sant Antoni a Montuïri sols té el caliu de particulars, empreses o alguna associació que organitza un fogueró aquí o allà. Per no haver-hi no hi ha ni mal temps ni llamps a l’església.

II

I és que a Montuïri sant Antoni també va lligat als llamps, sabem que en dues ocasions a la capella del sant hi va pegar un llamp. I és aquest fet miraculós del llamp, el que trobam en el segon document. Fins ara en coneixiem la versió civil com publicà Guillem Mas a Bona Pau el maig de 1989[4]. És una carta publicada al Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana[5] de 1885, per una persona que signa amb les inicials G.E. – Gregori Escarrer[6], tal vegada?-, ens narra aquest fet així.

Montuiri 20 Enero 1885.

Sr. Director del BOLETÍN DE LA ARQUEOLÓGICA LULIANA.

Muy señor mío y de mi mayor consideración: recibí el primer número y desde luego puede Vd. contarme por suscriptor.

Correspondiendo a la invitación que usted se ha servido dirigirme, debo decirle que el rayo que a las dos de la madrugada del 17 del corriente se disparó sobre el campanario de nuestra iglesia ha causado desperfectos de suma consideración. Suponemos que dio en la cruz de hierro que remataba la cúpula de su linterna, y fue tal la vibración y fuerza con que bajó por la bóveda superior que derribó uno de los ocho nervios o arcos que la sostienen, agrietándola en distintas partes. El machón adjunto a la escalera de caracol quedó materialmente reventado, pues no solo rajó y descoyuntó sus piedras sino que algunas de ellas avanzaron algunos centímetros fuera de su paramento; participando de la conmoción y sus efectos la ojiva del portalón inmediato.

El mismo rayo alcanzó de una manera particular al arco de la capilla de San Antonio, que es la más inmediata a la torre, arrancando grandes fragmentos de la clave en su cara interior, y rechazando parte del revocado horizontalmente contra la clave de la capilla opuesta. Los adornos dorados y estucados en las pilastras, quedaron simétricamente amoratados, al igual de como se ven en la capilla del Sto. Cristo en la iglesia del Terreno, a consecuencia de otro rayo que no hace mucho tiempo la alcanzó.

Una particularidad merece consignarse, y es que el sacristán había dejado, por descuido, su paraguas en un rincón de dicha capilla, y lo encontró con su tela de algodón quemada y las varillas y palo intacto. Tampoco será fuera de lugar recordar que a las diez del mismo día de San Antonio, en el año de 1837[7], había caído otro rayo sobre nuestra misma iglesia, apagando momentáneamente todas las luces; y además chamuscó las nalgas y muslos a gran número de personas, dejándoles impresas unas hojas o dibujos (tal vez los de las faldas) sin que los vestidos sufrieran detrimento.

Por lo demás, el rayo de este año es el cuarto que ha recibido nuestro campanario, cuya definición, según parecer de inteligentes, ya no reunía las mejores condiciones de solidez. Como V. puede suponer, ahora se trata de defenderlo con un para-rayos[8], según aconsejaba el Sr. Ferrá para todas las iglesias en un articulito que, si mal no recuerdo publicó hace algunos días en el almanaque de El Isleño.

Pero lo grave del caso es que, antes de proceder a su colocación es indispensablemente necesario poner en buen estado el cuerpo superior de la torre, cuya ruina creemos algunos que no podrá evitarse sin reconstruirla, o al menos sin suprimir la bóveda y escalerilla central superior, puesto que es lo más castigado y que realmente ninguna falta hacen; pudiéndose conservar, en el exterior con la misma forma que ofrece. En fin, esto deberán resolverlo en vista del dictamen facultativo que es de esperar se expedirá pronto.

Dispenseme V. si he prolongado algún tanto mi relación, pues para mi pueblo la conservación de la iglesia y su campanario tiene más importancia que la de otro cualquiera de los monumentos del mundo.

Repitiéndome su a. y s. q. b. s. m.

G. E.

NOTA DE REDACCIÓ: Aquest article inaugura la secció “Estudis locals”, qualsevol persona que disposi d’un article relacionat amb Montuïri el pot enviar a: esbinerbo@gmail.com

---

[1] L’Ignorancia, Palma: Imprempta Mossen Alcover, Ediciones de ayer, 1970, [edició facsímil]. Vol. 1, p. 3.

[2] Miralles Monserrat, J.: Onomàstica i Literatura, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996 (Biblioteca Miquel dels Sant Oliver, 4), p. 191.

[3] Miralles Monserrat, J. Un poble, un temps, Palma: Ed. J. Mascaró Pasarius, 1973 (Col·lecció Turmeda, 9), p. 8

[4] Relació del succés ocorregut el dia de Sant Antoni. A la vila de Montuïri als devuit dies del mes de gener de 1857, don Gabriel Ribas, batle constitucional de la present vila s’ha servit ordenar consti en el llibre d’actes d’aquest Ajuntament l’esdeveniment que segueix […]. Mas Miralles, G.: “A Ia festa de Sant Antoni de 1857 un llamp entrà a l’església i miraculosament no va matar ningú”, Bona Pau, Montuïri: núm. 435, maig 1989, p. 2.

[5] Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, Palma: Sociedad Arqueológica Lul·liana, 1885-1886. Vol. 1, núm. 3 (10 de febrer de 1885) p. 5-6.

[6] Verger Ferrer, C.: “Rectors de Montuïri des de 1285”, Bona Pau, Montuïri: núm. 564, febrer 2000, p. 17. Fou rector de Montuïri entre els anys 1862 i 1894.

[7] La data sembla estar equivocada ja que el fet seria al 1857, fins i tot sabem que l’esdeveniment és va pintar: L’amo en Gaspar Comelles es s’autor de dues talles de Sant Antoni […]. Va pegar un llamp a sa capella de Sant Antoni i ell va pintar es de fet de com es llamp va pegar […]. Miralles Monserrat, op. cit., p. 248-249.

[8] El 17 de enero de 1885 a las dos de la madrugada un rayo destrozó parte del campanario. Los. gastos ocasionados ara su arreglo fueron de 2.329,53 pesetas. Se abrió una suscripcion y se recaudaron 1.201,75 pesetas. El pararrayos fue comprado a Ramon Rosselló de Barcelona, quien vino a colocarlo el día 2 de mayo de 1886. Costó 405 pesetas. Miralles Monserrat, op. cit., p. 283.